On les aigües dolces i les salades es troben i s’aiguabarregen creant un ecosistema ric i viu, sobretot en mosquits!
Malgrat la concentració, el vent els fa ser més fugissers del que ells voldrien.
Humitat i salines, colors i olors.
_
(…)
El cerebro llama dos veces
por sal. _ Anne Carson
Una caminada popular a l’hivern, és de valentes.
Si afegim que aquesta, la 25a Marxa del Terme de Sant Fruitós de Bages l’hem fet a menys sis graus de temperatura aleshores, podríem afirmar que… som unes heroïnes!
Ha estat preciós veure el sol aixecar-se impetuós, implacable fonent el terrós glaçat.
L’espera per travessar el rierol, ens ha fet abraçar lleument l’Antàrtida i els símptomes d’hipotèrmia viscut el capità Scott.
Hem grimpat com cabirols entre camins cremats d’aquest estiu de merda.
Tot a ritme, a compassant la petita verdor tímida que comença a brotar.
Montserrat al fons a la dreta coronant.
Després botifarra amb pa amb tomàquet, un raig de vi, cigaló de Cognac i ja va tot coll avall.
Tretze km d’alegries en aquesta Festa Major d’hivern amb les mans fredes i el cor sempre calent.
El fet de deixar anar per abraçar altres perspectives, estava dins del balanç.
El vint vint-i-dos no ha estat un bon any, si miro cap endins, molt endins.
Per ordre de dolor i buidor, he perdut trossets de mi: la sous, la caravana, un avió amb il·lusió i una formació.
Una pregunta que postulo a mi mateixa i em dic una vegada i una altra:
Com renuncio?
Al renunciar, s’obren d’altres llums, on hi apareixen altres muntanyes a les que poder mossegar.
~~
Aquest passeig de principis de gener va ser pausat, acompanyat i ric.
La natura com sempre generosa et regala paisatges onírics que et fan estimar cada respir.
Caminada curta i intensa des de Llo fins a l’ermita de St. Feliu a la Cerdanya.
~~
Terrós, grisos, blavós.
boeuf bourguignon
El secret més ben guardat de Llo,
perdoneu però no són els seus banys,
sinó Le jardin d’Alione.
La tarda del 16 de desembre del 2022 va ser el seu primer concert de Nadal a l’escola dels grans!
La cançó escollida va ser Ja ve Nadal! cànon nadalenc de Jan Holdstock, adaptada per Maria Martorell.
Molta emoció també de gaudir-ho d’una forma diferent a la que jo vivia.
Una festa de Nadal en l’escola pública gran del poble, molt més propera, senzilla, real i popular i no per això menys bonica, ans tot el contrari.
Que tinguis tu també un molt bon Nadal!
En los tiempos que corren, seria bueno encontrar un refugio.
Gracias Lila & Carmen por cuidar siempre tan bien y hacer de este rincón de la Sierra de Guara, en Nocito, Huesca, un lugar único, maravilla. Ya tienen agenda abierta para el 2023, reservas aquí.
En verano de 2009 recorrí la costa oeste de USA, des de Vancouver, Canadá hasta San Diego, California.
Unos 6.000 km con un Ford rojo y mi amiga Thelma italiana Christiane a mi lado. Muchos años ya de esa inolvidable aventura y trece años que cumple ya esta foto. La primera foto premiada de mi carrera artística, autodidacta.
Era un concurso semanal de fotografía de viajes para la cadena Notodohoteles, todo sin demasiada importancia, dependiendo de como se mire.
Después de ahí me matriculé en el ciclo formativo de grado superior de diseño gráfico y tomé algunas clases de fotografía. Ahora sé que eso era algo similar a un gran angular, y deforma el horizonte. Bellas realidades.
Des que vas arribar una manera diferent de veure la vida es va obrir davant de mi.
Un ésser petit, de pèl negre brillant i d’ulls verds hipnòtics.
Amb les petites oreilles, fines com el fesh-fesh.
Acariciar la panxeta, aquell greix simpàtic i suau com un núvol de sucre
que es movia pengin penjam al teu caminar, un gustàs.
El sorollet o no, això ho decidies tu, al posar una poteta darrera l’altra.
Els kilòmetres i kilòmetres recorreguts, i els àpats compartits.
Aquella boleta que es rascava amb el sòl, amb moviments de ballarina contorsionista.
Hem jugat, ens hem escoltat però sobretot ens hem acompanyat.
Avui és un dia on la fragilitat de la vida em crema els ulls i me’ls fa petits.
A partir d’ara quan alci la vista al cel, una nova estrella il·luminarà el meu camí, perquè tu hi seràs allà, feliç,
envoltada de croquetes cruixents, llaunetes i polsin de catnip per tot arreu.
Souci le chat qui pete, et trobaré molt a faltar i et duré sempre en la persona que ara sóc.
La meva nena. La meva amiga.
T’estimo, sempre, Soucineta.
Je m’appelle Helena, j’ai 40 ans et j’habite à Barcelone.
Il y a six ans que ma destination de vacances c’est Selles-sur-Cher, été comme Noël.
Chaque année, j’étais contente de monter dans mon petit village, chez ma belle famille au cœur de La France.
Au retour de mes séjours, je me sentais toujours ravie de raconter à mes compatriotes espagnols mes expériences vécues dans la petite perle du Loir-et-Cher.
Je dis “je me sentais”, car ces jours-ci, malheureusement mon avis a fait un virage à 180 degrés.
Je me demande aujourd’hui quelles activités l’on trouve à Selles.
Ah oui! un marché animé les jeudis, et… rien d’autre.
Ici, pour se faire plaisir de quelque loisir il faut toujours se déplacer.
Le cas de Chémery avec 5 fois moins d’habitants que Selles a été évocateur: un cinéma en plein air bien agréable, ou encore la sympathique et bien accueillante soirée chilienne à Couffy l’été dernier (commune de seulement 100 habitants, excusez du peu).
Par ailleurs, que dire des installations?
Il est par exemple impossible de courir: le stade du centre ville (qui était ouvert depuis toujours), est maintenant bel et bien fermé.
Et combien d’années sans piscine municipale, déjà?
Il vaux mieux visiter Chabris où la belle plage bien aménagée de St Aignan ou encore celle de Montrichard.
Pour finir, la cerise sur le gâteau: l’obscurité absolue.
L’absence d’éclairage public rend ce village lugubre.
Les ténèbres règnent sur Selles-sur-Cher. Peur sur la ville.
L’emblématique pont, la Dame Blanche, les rues et les anciens et jolis trottoirs, tout noir, noir foncé.
On se demande à quel niveau d’insécurité nous voulons arriver. La porte est clairement ouverte aux vandalisme (récemment une voiture voisine a été fracturée).
Bienvenue à la décadence selloise et à la peur de rentrer les soirs après un repas chez les amis.
En résume, tout ceci ne constitue que quelques exemples de ce qui rend attractif les villes et villages voisins en comparaison de Selles-sur-Cher.
Aujourd’hui je vous recommande ne pas rater l’opportunité de vous promener dans les rues de Selles-sur-Cher éclairé par la brillante pleine Lune d’août.
Demain il sera trop tard car les rues retomberont dans une obscurité que même le Moyen-Âge n’a jamais dû connaître.
Cordialement,
Helena Costa
TRISTOR
És sentir la marinada escopint cendres als ulls.
Trepitjar la terra cremada amb silenci sepulcral.
Quan el que creies casa i immutable, es desfà.
MUTA
ENCONGIT
Avui m’he vestit de negre per contenir el batec, per mirar l’escorça i respirar cremor.
En cada flama viscuda s’ha encongit una mica més el cor.
///
He preguntado a Lila de Tercer Paisaje en Huesca: cómo podría ayudar, qué puedo hacer?
“Las cenizas se deben quedar en su lugar, son nutrientes y protegen el suelo.
La madera muerta triturarla y ponerla por el suelo.
Hay que dejar madera quemada, arboles en pie aunque estén quemados, por el simple hecho de ser posaderos de aves que luego van a depositar sus pequeñas defecaciones y semillas ya es importante.
Invocar a la lluvia, fina y constante también ayudaría.
Nuestros bosques son ecosistemas que están acostumbrados al fuego y están constituidos por especies que tiene sus propias estrategias para volver a germinar, rebrotar y retomar su espacio rápidamente.
Te sorprenderás con la rapidez en la que volveremos a ver nuestro entorno bonito de nuevo.
En la siguiente primavera, verás! “
Sus palabras son un abrazo para mí.
Espero que también lo sean para todos aquellos que lloramos un día por nuestros árboles.
Gracias amiga.
Avançant per la història de l’art arribem al Sol Ixent d’en Monet. Oh! els impressionistes francesos ja són aquí.
Ah!, no! espera!, abans hi ha en sir Turner que eleva el paisatgisme a atmosferes mai vistes.
Entrar a l’exposició del precursor impressionista William Turner és endinsar-se en records de xiuxiueig d’aigua salada, de primeres i tímides carícies i fiblades a la pell. A la vegada, el seu pinzell és capaç de fer-te sentir petita, vulnerable. Els ulls viatgen en góndola veneciana, passant per un mar a vessar d’emocions.
El pintor londinenc va experimentar amb tota la seva intensitat el món natural amb les diferents condicions meteorològiques, però el Sol, sense dubte, era l’element més preuat, arribant a afirmar “el sol és Déu”.
El seu compromís amb la natura era de tal obsessió, que fins i tot, el va dur a lligar-se al pal d’un vaixell durant una forta tempesta, per així recordar els seus efectes de memòria.
Turner desxifrava molt bé l’etern diàleg de la llum contrastant la foscor amb núvols, boires, llacs negres…
Els seus viatges no deixen de ser per al públic una experiència sensorial que et confronta amb la natura i amb el fet sublim. El pintor arriba a difuminar els detalls deliberadament, per tal de ressorgir una realitat diferent, evocadora i molt més onírica.
