Con esta imagen, los de Lomography Barcelona y el programa de Rádio Cabaret Eléctric d’Icat me regalaron una cámara Diana Mini.
Lavado de tangas en una habitación de hotel de Las Vegas.

Con esta imagen, los de Lomography Barcelona y el programa de Rádio Cabaret Eléctric d’Icat me regalaron una cámara Diana Mini.
Lavado de tangas en una habitación de hotel de Las Vegas.
En verano de 2009 recorrí la costa oeste de USA, des de Vancouver, Canadá hasta San Diego, California.
Unos 6.000 km con un Ford rojo y mi amiga Thelma italiana Christiane a mi lado. Muchos años ya de esa inolvidable aventura y trece años que cumple ya esta foto. La primera foto premiada de mi carrera artística, autodidacta.
Era un concurso semanal de fotografía de viajes para la cadena Notodohoteles, todo sin demasiada importancia, dependiendo de como se mire.
Después de ahí me matriculé en el ciclo formativo de grado superior de diseño gráfico y tomé algunas clases de fotografía. Ahora sé que eso era algo similar a un gran angular, y deforma el horizonte. Bellas realidades.
En 2011 mientras cursaba gráfica publicitaria en l’Escola d’Art de Sant Cugat, experimentaba y no poco.
En marzo de 2019 a dos meses de nacer mi hijo Marc, gané el segundo premio en el concurso de micropoesía #tuversomaslunatico que organizan anualmente el Planetario de Aragón y las bibliotecas públicas de Huesca.
Recuerdo que el premio fue un vale para gastar en una librería oscense.
El libro que elegí fue el primer cuento para Marc:
¿A qué sabe la luna?
Aquí os dejo el microverso ganador:
Observo tu piel con herida,
corteza quebradiza,
erosionada,
me vuelve tiempo.
Nos faltan piezas para completar el rompecabezas,
nos acercamos.
Majestuosa.
Siento mi garganta seca, me comunico y mi voz emerge rota.
Polvo, grietas en el suelo, alunizamos.
En 2019 participé en un concurso fotográfico del todo amateur y gané con esta instantánea (sin trípode 😉 del río de la Llosa en Viliella, la Cerdaña que acaba desembocando en el río Segre. El río Segre entra y sale de España y Francia hasta desembocar en el Ebro. Es muy viajero él, cómo yo.
Es recomiendo las rutas que recorren la Vall de la Llosa, son sendas de montaña donde se puede disfrutar de vegetación de ribera y mucha agua sobre todo en época de deshielo.
Esta imagen ganadora fue exhibida durante el III Congreso Ibérico de Restauración de Ríos que tuvo lugar en junio del 2019 en Murcia y además me regalaron una cámara Gopro junto con un paquete de productos murcianos, acho qué majos son!
Des que vas arribar una manera diferent de veure la vida es va obrir davant de mi.
Un ésser petit, de pèl negre brillant i d’ulls verds hipnòtics.
Amb les petites oreilles, fines com el fesh-fesh.
Acariciar la panxeta, aquell greix simpàtic i suau com un núvol de sucre
que es movia pengin penjam al teu caminar, un gustàs.
El sorollet o no, això ho decidies tu, al posar una poteta darrera l’altra.
Els kilòmetres i kilòmetres recorreguts, i els àpats compartits.
Aquella boleta que es rascava amb el sòl, amb moviments de ballarina contorsionista.
Hem jugat, ens hem escoltat però sobretot ens hem acompanyat.
Avui és un dia on la fragilitat de la vida em crema els ulls i me’ls fa petits.
A partir d’ara quan alci la vista al cel, una nova estrella il·luminarà el meu camí, perquè tu hi seràs allà, feliç,
envoltada de croquetes cruixents, llaunetes i polsin de catnip per tot arreu.
Souci le chat qui pete, et trobaré molt a faltar i et duré sempre en la persona que ara sóc.
La meva nena. La meva amiga.
T’estimo, sempre, Soucineta.
Je m’appelle Helena, j’ai 40 ans et j’habite à Barcelone.
Il y a six ans que ma destination de vacances c’est Selles-sur-Cher, été comme Noël.
Chaque année, j’étais contente de monter dans mon petit village, chez ma belle famille au cœur de La France.
Au retour de mes séjours, je me sentais toujours ravie de raconter à mes compatriotes espagnols mes expériences vécues dans la petite perle du Loir-et-Cher.
Je dis “je me sentais”, car ces jours-ci, malheureusement mon avis a fait un virage à 180 degrés.
Je me demande aujourd’hui quelles activités l’on trouve à Selles.
Ah oui! un marché animé les jeudis, et… rien d’autre.
Ici, pour se faire plaisir de quelque loisir il faut toujours se déplacer.
Le cas de Chémery avec 5 fois moins d’habitants que Selles a été évocateur: un cinéma en plein air bien agréable, ou encore la sympathique et bien accueillante soirée chilienne à Couffy l’été dernier (commune de seulement 100 habitants, excusez du peu).
Par ailleurs, que dire des installations?
Il est par exemple impossible de courir: le stade du centre ville (qui était ouvert depuis toujours), est maintenant bel et bien fermé.
Et combien d’années sans piscine municipale, déjà?
Il vaux mieux visiter Chabris où la belle plage bien aménagée de St Aignan ou encore celle de Montrichard.
Pour finir, la cerise sur le gâteau: l’obscurité absolue.
L’absence d’éclairage public rend ce village lugubre.
Les ténèbres règnent sur Selles-sur-Cher. Peur sur la ville.
L’emblématique pont, la Dame Blanche, les rues et les anciens et jolis trottoirs, tout noir, noir foncé.
On se demande à quel niveau d’insécurité nous voulons arriver. La porte est clairement ouverte aux vandalisme (récemment une voiture voisine a été fracturée).
Bienvenue à la décadence selloise et à la peur de rentrer les soirs après un repas chez les amis.
En résume, tout ceci ne constitue que quelques exemples de ce qui rend attractif les villes et villages voisins en comparaison de Selles-sur-Cher.
Aujourd’hui je vous recommande ne pas rater l’opportunité de vous promener dans les rues de Selles-sur-Cher éclairé par la brillante pleine Lune d’août.
Demain il sera trop tard car les rues retomberont dans une obscurité que même le Moyen-Âge n’a jamais dû connaître.
Cordialement,
Helena Costa
TRISTOR
És sentir la marinada escopint cendres als ulls.
Trepitjar la terra cremada amb silenci sepulcral.
Quan el que creies casa i immutable, es desfà.
MUTA
ENCONGIT
Avui m’he vestit de negre per contenir el batec, per mirar l’escorça i respirar cremor.
En cada flama viscuda s’ha encongit una mica més el cor.
///
He preguntado a Lila de Tercer Paisaje en Huesca: cómo podría ayudar, qué puedo hacer?
“Las cenizas se deben quedar en su lugar, son nutrientes y protegen el suelo.
La madera muerta triturarla y ponerla por el suelo.
Hay que dejar madera quemada, arboles en pie aunque estén quemados, por el simple hecho de ser posaderos de aves que luego van a depositar sus pequeñas defecaciones y semillas ya es importante.
Invocar a la lluvia, fina y constante también ayudaría.
Nuestros bosques son ecosistemas que están acostumbrados al fuego y están constituidos por especies que tiene sus propias estrategias para volver a germinar, rebrotar y retomar su espacio rápidamente.
Te sorprenderás con la rapidez en la que volveremos a ver nuestro entorno bonito de nuevo.
En la siguiente primavera, verás! “
Sus palabras son un abrazo para mí.
Espero que también lo sean para todos aquellos que lloramos un día por nuestros árboles.
Gracias amiga.
Avançant per la història de l’art arribem al Sol Ixent d’en Monet. Oh! els impressionistes francesos ja són aquí.
Ah!, no! espera!, abans hi ha en sir Turner que eleva el paisatgisme a atmosferes mai vistes.
Entrar a l’exposició del precursor impressionista William Turner és endinsar-se en records de xiuxiueig d’aigua salada, de primeres i tímides carícies i fiblades a la pell. A la vegada, el seu pinzell és capaç de fer-te sentir petita, vulnerable. Els ulls viatgen en góndola veneciana, passant per un mar a vessar d’emocions.
El pintor londinenc va experimentar amb tota la seva intensitat el món natural amb les diferents condicions meteorològiques, però el Sol, sense dubte, era l’element més preuat, arribant a afirmar “el sol és Déu”.
El seu compromís amb la natura era de tal obsessió, que fins i tot, el va dur a lligar-se al pal d’un vaixell durant una forta tempesta, per així recordar els seus efectes de memòria.
Turner desxifrava molt bé l’etern diàleg de la llum contrastant la foscor amb núvols, boires, llacs negres…
Els seus viatges no deixen de ser per al públic una experiència sensorial que et confronta amb la natura i amb el fet sublim. El pintor arriba a difuminar els detalls deliberadament, per tal de ressorgir una realitat diferent, evocadora i molt més onírica.