Helena Costa

Autor: helena

  • Les pâques

    Les pâques

    Aquests dies ens hem perdut per la regió interior de L’Aude i el massís de Les Corbières a Occitània.
    Hem rememorat el Catarisme i intentat trobar la connexió amb ET, observant entre pluja i vent el pic emboirat de Bugarach. Allà on la nau espacial al desembre del 2012, sembla que es va enlairar.
    Des d’aleshores que l’Iphone s’ha fos. Senyals.

    He xarrupat, el vi escumós fet amb vinyes de Llenguadoc: la Blanquette de Limoux i m’he llegit Premier Sang de la Mme. Nothomb, en francès. Em fa contenta veure com curtetes, algunes novel·les les puc gaudir en bso: Sagan, Duras, Nothomb! Ue!
    *

    Ha fet un mes d’acomiadar a la J. Allò valuós, és poder fer costat als que aquí continuen esmicolant les magdalenes per nodrir els ocellets del matí.
    Hi ha buits que ja no es poden omplir, esdevenim coladors.
    Els fluids encara sembla que hi passen, però hi ha obstacles que costa i potser ja no.
    ..i dir adéu fa plorar, diu el Marc i doncs, no pateixis podem dir au revoir.

    Carcassone
    Quilhan

  • Qui balla muta

    Qui balla muta

  • Symphony

    Des del privilegi, puntuo que m’he passejat en un creuer.
    Sento cert dallonses, i suposo que per justificar la despesa desmesurada, la meva i la dels meus, he pensat i buscat.
    L’any 33 va haver-hi un creuer universitari pel Mediterrani, on dos-cents estudiants i professors, entre ells en Salvador Espriu i en Vicens Vives, desembarcaren en alguns dels ports que avui presento.

    El nostre, però ha estat un viatge més de fi de carrera laboral, la del meu pare, i no de viatge d’estudis com el d’ells.
    Viatjar, treballar, treballar, viatjar.
    Un mantra un temps no molt llunyà.

    Aquells dies inicials d’octubre tot i sentir-me força reflexiva alhora que ambivalent, em vaig deixar portar, lliscant a 22 nusos nàutics per la bassa mantegosa del Mare Nostrum.

    Aleshores encetàvem l’SCAN, avui ja l’acabem (gairebé).
    Ho puntuo aquí perquè justament aquest divendres 26/01/24 i dissabte 27/01/24 en parlarem una mica a l’exposició de Photobooks de la Natasha Christia. Farem un taller amb l’artista Laura Ben Hayoun (treballa al Museu d’art Modern Palais de Tokyo de París a l’estiu el vaig poder visitar amb l’expo “la morsure des termites” ni idea que això quedaria així d’associat) on indagarem en guies del segle passat, creant el nostre propi itinerari per històries del Mediterrani.

    Em passa que tot lliga, una cosa em porta a l’altra, com les notes en una partitura, la simfonia. Com la nit segueix al dia.
    De la Chollet a l’Annie, després Punzadas Sonoras, després la Busquets i d’ella a la dama del perrito d’Anton Txékhov, i a Turandot i di mi nombre de la Rosalía, de la Solà a la Laudo o al revés i Chat GPT. 

    Segur que em deixo algo,
    ..y que tan afortunada me hallo. 

  • Paris hum

    Paris hum

    “L’abus de plaisir est excellent pour la sante”
    “T’és partit mais t’es partout”
    “Personne n’arrêtera nos coeurs de danser”
    “Ça vait le coup d’oeil”

    Muséum National d’Histoire Naturelle
    Palais de Tokyo
    La Vilette
  • Les Vacances de M. Hulot_3

    Les Vacances de M. Hulot_3

    Part VI

    Ara sí que sí.
    Vaig voler visitar la Plage de Saint Marc i allotjar-me a l’hotel on es va rodar als anys 50 el film Les Vacances del Monsieur Hulot de Jacques Tatí.

    Vam passar uns dies al departament de la Loira Atlantique, passant per Saint Nazaire.
    Abans d’arribar a la ciutat, cal visitar la Serp de l’Oceà.
    Una escultura monstruosa d’alumini que apareix i desapareix al ball de les marees, creada per l’artista Huang Yong Ping al 2012

    La ciutat on desemboca la Loira, històric enclavament naval de la Bretanya francesa.
    Aquí s’hi han construït els transatlàntics més grans del món.
    Visitar les seves drassanes és un imprescindible i baixar al submarí Espadon tota una aventura esgarrifant que et deixa glaçat.

    Vam tenir temps de trepitjar les salines de Guérande, el Castell de Samur on ens van cobrar 0,50 cèntims per demanar una rodanxa de llimona per la coca-cola.

    ..i aquí venen altres llocs curiosos que no deixen indiferent:
    Les mystère des Faluns, una cova misteriosa on succeeixen coses.

    Conèixer l’artista plàstic Jacques Warmiski, mort als 50 anys, que va restar sempre fascinat per les coves i el món dels troglodites. Aquest personatge va crear l’Hèlice Terrestre, un espai excavat, ple de pedres esculpides on s’hi juga amb el so, les llums i les ombres de les cavitats naturals de l’esplanada de la vall d’Anjou.

  • Les vacances de M. Hulot_2

    Les vacances de M. Hulot_2

    Part V

    Estic aquí per me souvenir, per tornar a venir.
    Per anotar els enclavaments, per resseguir emocions i que no marxi el caliu viscut durant el temps d’estiu.
    Fa un parell d’anys que tenim la sort de visitar la riba Atlàntica, La Vendée, el departament 85.
    Per una mediterrània com jo, es tracta d’una costa totalment nouvinguda.
    Aquí pots passar un dia a la platja en ple agost i no morir de sufocacions, i no parlem de l’aigua: fins als genolls ja és de valentots.
    Sovint visitem una minúscula berruga de terra que vol desconnectar-se del continent, però la marea no vol, anomenada l’Île de Noirmoutier. Tota ella farcida de salines, dunes i boscos d’alzines.

    Eixam d’estiu. Barbe à papà. Estels voleiant.
    Allò invisible que es descobreix en baixar la marea. Els pòsits.
    Sol de tarda, ombres amb angle, vi amb préssec i beurre à la fleur du sel.

    Un petit racó bonic és la badia de Sable d’Olonne, on vam poder gaudir d’una desfilada naval del tot costumista.
  • RadaR de Nançay _ Astronova

    RadaR de Nançay _ Astronova

    Parts IV

    Escapolir-nos de les autopistes i perdre’ns per les rutes secundàries, en mi equipo!
    Bé, així és com funcionem, vaig mirant Google Maps i aixecant la vista un senyal de Pôle des Étoiles ens interpel·la.
    No hi ha dubte que hi anem a treure el cap, el nas, l’ull i quedem meravellats.

    En el vell mig dels boscos de la Sologne al sud de París ens espera una de les mega estructures més bèsties que he vist mai: un dels quatre radiotelescopis més grans del món (inaugurat l’any 1956). L’eixam de metall rep ones de l’univers, detecta fenòmens electromagnètics del sol i de Júpiter. Vindria a ser una brutal orella, parant atenció als raigs còsmics.
    Una reixa metàl·lica i no sé què sobre la gàbia de Faraday i seguint calculant la constant de Hubble i los púlsares. Molt heavy.

    wiquipedia


    Per acompanyar a tot això, pinzellades que em venen al cap:

    * Fanzine FANTASÍAS _ editorial Polvora
    dels artistes residents de l’SCAN d’enguany la Cris Bartual & en Joge Alamar
    Tots dos tenien per casa revistes Más Allá i s’ajunten per qüestionar-se.

    * sèrie La Mesías _ Movistar +

    * un dia 11 de qualsevol mes, puja al bruc i gaudeix de l’esplanada OVNI.
    Ara no recordo on tinc aquell reportatge, el del 11/11/11, a recuperar.
    AQUÍ

  • Rien Pas Vrai, el cor en dubte

    Rien Pas Vrai, el cor en dubte

    Part III

    A poc més de 40 minuts en cotxe hi tenim la Fundació del Dubte @fondationdudoute
    Es tracta d’un centre internacional del moviment artístic Fluxus a la ciutat de Blois, projectat per l’artista Ben Vautier.
    Un edifici de dues plantes amb el seu mur del dubte reomplint tota la façana.

    Recordo ser jove i gaudir fort de Berlín amb l’Eloi quan en una sala de la fascinant Hamburger Banhoff ens vam topar amb tots aquells televisors escampats per terra, i aleshores meravellar-nos amb aquell trencament. No deixa de ser un corrent fugaç, amagadot, però no menys interessant i del qual sense saber ben bé el perquè em sento atrapada.

    Suposo que el fet que es tracti d’obres fora de norma, fondegi els marges i vulgui reinterpretar allò tradicional de forma lúdica i catxonda, m’atrau. Soc aire, què vols fer-hi!

    Fluxus va influenciar una bona part de l’art contemporani establint línies inicials del videoart, el happening, l’art-jeu, la música impensable, etc. Va tocar l’estranyesa amb la punta dels dits. Ho posà tot en dubte, res tenia sentit, absolutament no importava el què, tot era-és art. Tout est Fluxus.

    Esther Ferrer

    L’art est ce qui rend la vie plus intéressante que l’art_ Robert Filliou
    Où appareit l’art, la vie disparait _ Francis Picabia
    L’art m’emmerde _ Eric Satie
    Something is always happening _ John Cage
    L’art est fait pour troubler _ Georges Braque

  • Collage / Decollage

    Collage / Decollage

    Part II

    Més d’una vintena d’ocasions hem passat a prop de l’Arianne, en la darrera ocasió vam visitar el seu interior.
    A Toulouse, l’anomenen la ciutat rosa pel color dels seus maons. Aquí la ciutat des d’una altra perspectiva.

    El que m’agradaria destacar avui d’ella és la concentració d’aeronàutica i d’engins volants que s’hi troba.
    La Cité de l’Espace @citeespace és d’aquells parcs temàtics de finals dels noranta, grisot, amb un aire de carrera espacial ja a mig gas, de la meitat de la taula en avall, nostàlgic i penso que imperdible per als que sempre hem somiat en ser astronautes, algun temps enllà.

    Si el fetitxisme de les ales, us porta a compartir la vida amb un pilot aleshores, visitar l’Aeroscopia @musee_aeroscopia podria transformar-se en un gaudi gairebé pornogràfic.
    Metalls polits, línies sinuoses, escultures esveltes, com el Concorde, LA màquina del diable, rabiosament estètica, que un dia a velocitat supersònica Mach 2 també s’estavellà. Esdevenint ferralla, però preciosa.
    Deixalles del 92, com vam cantar un dia els Inadaptats.

    …siempre hay aviones que despegan
    desde ningún lugar
    y que aterrizan en ninguna parte.

    _Luis G. M.

    …La rúbrica rabiosa que en el aire deja
    de un avión ¡qué cabrón! a reacción.

    _Blas de Otero

    Una avioneta blanca roza el cielo
    azul de una mañana transparente.
    Nadie la mira porque no hace ruido
    y con su vuelo nada se descubre.

    Hace sol y hay un niño. Es verano naciente
    y la estela de humo, calmosa como nieve,
    se parece a una nube inolvidable, efímera.
    _
    José Carlos Rosales

  • Les vacances de M. Hulot _ I

    Les vacances de M. Hulot _ I

    Part I

    És gairebé desembre i intento escriure sobre tot allò viscut a l’agost.
    Un paquet d’escenaris, un grapat de flash i carrusel d’imatges.
    Fugim de la calor, ens refugiem gairebé un miler de kilòmetres cap al nord.
    Més verd, més aigua, una llum diferent, més esmorteïda, cels de ploms i nits mudes, enllumenat nocturn inexistent per economitzar. Llegeixo, tinc temps, i penso, i toco, i escric, i recordo.
    Una catalana, o no, és exotisme.
    Aleshores, les castanyes eren verdes, però les punxes no tan sols s’intuïen sinó que ja hi eren, ben formades, no va quedar espai pel dubte. Passeig per comprar la baguette i fer gargots a la vora del riu, humitat, mullena al cul i salutacions dels ànecs junt amb les campanes. Postals d’estiu.