Categoria: street

  • Rien Pas Vrai, el cor en dubte

    Rien Pas Vrai, el cor en dubte

    Part III

    A poc més de 40 minuts en cotxe hi tenim la Fundació del Dubte @fondationdudoute
    Es tracta d’un centre internacional del moviment artístic Fluxus a la ciutat de Blois, projectat per l’artista Ben Vautier.
    Un edifici de dues plantes amb el seu mur del dubte reomplint tota la façana.

    Recordo ser jove i gaudir fort de Berlín amb l’Eloi quan en una sala de la fascinant Hamburger Banhoff ens vam topar amb tots aquells televisors escampats per terra, i aleshores meravellar-nos amb aquell trencament. No deixa de ser un corrent fugaç, amagadot, però no menys interessant i del qual sense saber ben bé el perquè em sento atrapada.

    Suposo que el fet que es tracti d’obres fora de norma, fondegi els marges i vulgui reinterpretar allò tradicional de forma lúdica i catxonda, m’atrau. Soc aire, què vols fer-hi!

    Fluxus va influenciar una bona part de l’art contemporani establint línies inicials del videoart, el happening, l’art-jeu, la música impensable, etc. Va tocar l’estranyesa amb la punta dels dits. Ho posà tot en dubte, res tenia sentit, absolutament no importava el què, tot era-és art. Tout est Fluxus.

    L’art est ce qui rend la vie plus intéressante que l’art_ Robert Filliou
    Où appareit l’art, la vie disparait _ Francis Picabia
    L’art m’emmerde _ Eric Satie
    Something is always happening _ John Cage
    L’art est fait pour troubler _ Georges Braque

  • Les vacances de M. Hulot _ I

    Les vacances de M. Hulot _ I

    Part I

    És gairebé desembre i intento escriure sobre tot allò viscut a l’agost.
    Un paquet d’escenaris, un grapat de flash i carrusel d’imatges.
    Fugim de la calor, ens refugiem gairebé un miler de kilòmetres cap al nord.
    Més verd, més aigua, una llum diferent, més esmorteïda, cels de ploms i nits mudes, enllumenat nocturn inexistent per economitzar. Llegeixo, tinc temps, i penso, i toco, i escric, i recordo.
    Una catalana, o no, és exotisme.
    Aleshores, les castanyes eren verdes, però les punxes no tan sols s’intuïen sinó que ja hi eren, ben formades, no va quedar espai pel dubte. Passeig per comprar la baguette i fer gargots a la vora del riu, humitat, mullena al cul i salutacions dels ànecs junt amb les campanes. Postals d’estiu.

  • comodidad

    comodidad

    En verano de 2009 recorrí la costa oeste de USA, des de Vancouver, Canadá hasta San Diego, California.
    Unos 6.000 km con un Ford rojo y mi amiga Thelma italiana Christiane a mi lado. Muchos años ya de esa inolvidable aventura y trece años que cumple ya esta foto. La primera foto premiada de mi carrera artística, autodidacta.
    Era un concurso semanal de fotografía de viajes para la cadena Notodohoteles, todo sin demasiada importancia, dependiendo de como se mire.

    Después de ahí me matriculé en el ciclo formativo de grado superior de diseño gráfico y tomé algunas clases de fotografía. Ahora sé que eso era algo similar a un gran angular, y deforma el horizonte. Bellas realidades.

  • Défense de se promener à Selles sauf par pleine Lune

    Défense de se promener à Selles sauf par pleine Lune

    Je m’appelle Helena, j’ai 40 ans et j’habite à Barcelone.
    Il y a six ans que ma destination de vacances c’est Selles-sur-Cher, été comme Noël.

    Chaque année, j’étais contente de monter dans mon petit village, chez ma belle famille au cœur de La France.
    Au retour de mes séjours, je me sentais toujours ravie de raconter à mes compatriotes espagnols mes expériences vécues dans la petite perle du Loir-et-Cher.
    Je dis “je me sentais”, car ces jours-ci, malheureusement mon avis a fait un virage à 180 degrés.

    Je me demande aujourd’hui quelles activités l’on trouve à Selles.
    Ah oui! un marché animé les jeudis, et… rien d’autre.
    Ici, pour se faire plaisir de quelque loisir il faut toujours se déplacer.
    Le cas de Chémery avec 5 fois moins d’habitants que Selles a été évocateur: un cinéma en plein air bien agréable, ou encore la sympathique et bien accueillante soirée chilienne à Couffy l’été dernier (commune de seulement 100 habitants, excusez du peu).

    Par ailleurs, que dire des installations?
    Il est par exemple impossible de courir: le stade du centre ville (qui était ouvert depuis toujours), est maintenant bel et bien fermé.
    Et combien d’années sans piscine municipale, déjà?
    Il vaux mieux visiter Chabris où la belle plage bien aménagée de St Aignan ou encore celle de Montrichard.

    Pour finir, la cerise sur le gâteau: l’obscurité absolue.
    L’absence d’éclairage public rend ce village lugubre.
    Les ténèbres règnent sur Selles-sur-Cher. Peur sur la ville.

    L’emblématique pont, la Dame Blanche, les rues et les anciens et jolis trottoirs, tout noir, noir foncé.
    On se demande à quel niveau d’insécurité nous voulons arriver. La porte est clairement ouverte aux vandalisme (récemment une voiture voisine a été fracturée).

    Bienvenue à la décadence selloise et à la peur de rentrer les soirs après un repas chez les amis.

    En résume, tout ceci ne constitue que quelques exemples de ce qui rend attractif les villes et villages voisins en comparaison de Selles-sur-Cher.

    Aujourd’hui je vous recommande ne pas rater l’opportunité de vous promener dans les rues de Selles-sur-Cher éclairé par la brillante pleine Lune d’août.
    Demain il sera trop tard car les rues retomberont dans une obscurité que même le Moyen-Âge n’a jamais dû connaître.

    Cordialement,
    Helena Costa

  • camino a la utopia

    camino a la utopia

    Remover mi pasado, para entender mi presente es lo que me llevó a viajar al pueblo de mi família materna junto a mi abuela Julia en enero del 2019.

    Pasear las calles del pueblo donde nació mi madre, respirar el silencio de una mañana fría de invierno, pisar la tierra silenciada de los olivos, descubrir los mensajes de izquierdas, para entender un poco mejor la conexión Andalucía – Catalunya de mi sangre.

    Este reportaje me ayudó a darle color al proyecto Chascarrillos de Julia.





  • soy de las afueras

    soy de las afueras

    Mi abuelo Antonio, como muchos otros, dejó Marinaleda, Sevilla y se marchó para Cataluña para labrar un futuro mejor. Era buen albañil y encontró trabajo en la constructora Grau Sala de Manresa. En un sorteo, le tocó un piso de protección oficial en el barrio obrero del Xup.

    En 1965, todo la familia Díaz – Tejero emigró del campo a la ciudad, subidos a un taxi, dejando atrás lo poco que tenían. Se instalaron en su nuevo piso del bloque 21, del barrio periférico por excelencia de Manresa.

    Mis otros abuelos por parte de padre también emigraron del sur, concretamente de Santaella, Córdova y acabaron viviendo en el mismo barrio, en el bloque 38.

    *
    Este reportaje fotográfico es del 2007 y pertenece al barrio donde yo crecí. Un barrio histórico y con mucho sentimiento de pueblo, rodeado de campos y con unas excelentes vistas de la montaña mágica: Montserrat.

    Aquí viví los primeros veinte años de mi vida, jugábamos hasta que caía la noche, comprábamos en la pagesa Leonor las verduras, nos perdíamos por los montes a construir cabañas, recorríamos la riera, escalábamos la montaña del Dragón, el pagès Valentí nos perseguía porque le pisábamos el trigo, íbamos a robar regaliz en los huertos, bicicleteábamos hasta el Suaña, etc.

    Muy agradecida me siento de haber sido una niña de las afueras.

  • frutas y verduras

    frutas y verduras

    Ruta fotográfica por el barrio Guinardó (Barcelona)
    cámara de un sólo uso Kodak
    _ Stripart
    _ annaizquierdo_