Etiqueta: centrodearte

  • Rien Pas Vrai, el cor en dubte

    Rien Pas Vrai, el cor en dubte

    Part III

    A poc més de 40 minuts en cotxe hi tenim la Fundació del Dubte @fondationdudoute
    Es tracta d’un centre internacional del moviment artístic Fluxus a la ciutat de Blois, projectat per l’artista Ben Vautier.
    Un edifici de dues plantes amb el seu mur del dubte reomplint tota la façana.

    Recordo ser jove i gaudir fort de Berlín amb l’Eloi quan en una sala de la fascinant Hamburger Banhoff ens vam topar amb tots aquells televisors escampats per terra, i aleshores meravellar-nos amb aquell trencament. No deixa de ser un corrent fugaç, amagadot, però no menys interessant i del qual sense saber ben bé el perquè em sento atrapada.

    Suposo que el fet que es tracti d’obres fora de norma, fondegi els marges i vulgui reinterpretar allò tradicional de forma lúdica i catxonda, m’atrau. Soc aire, què vols fer-hi!

    Fluxus va influenciar una bona part de l’art contemporani establint línies inicials del videoart, el happening, l’art-jeu, la música impensable, etc. Va tocar l’estranyesa amb la punta dels dits. Ho posà tot en dubte, res tenia sentit, absolutament no importava el què, tot era-és art. Tout est Fluxus.

    L’art est ce qui rend la vie plus intéressante que l’art_ Robert Filliou
    Où appareit l’art, la vie disparait _ Francis Picabia
    L’art m’emmerde _ Eric Satie
    Something is always happening _ John Cage
    L’art est fait pour troubler _ Georges Braque

  • Turner: pressió atmosfèrica

    Turner: pressió atmosfèrica

    Avançant per la història de l’art arribem al Sol Ixent d’en Monet. Oh! els impressionistes francesos ja són aquí.
    Ah!, no! espera!, abans hi ha en sir Turner que eleva el paisatgisme a atmosferes mai vistes.

    Entrar a l’exposició del precursor impressionista William Turner és endinsar-se en records de xiuxiueig d’aigua salada, de primeres i tímides carícies i fiblades a la pell. A la vegada, el seu pinzell és capaç de fer-te sentir petita, vulnerable. Els ulls viatgen en góndola veneciana, passant per un mar a vessar d’emocions.

    El pintor londinenc va experimentar amb tota la seva intensitat el món natural amb les diferents condicions meteorològiques, però el Sol, sense dubte, era l’element més preuat, arribant a afirmar “el sol és Déu”.

    El seu compromís amb la natura era de tal obsessió, que fins i tot, el va dur a lligar-se al pal d’un vaixell durant una forta tempesta, per així recordar els seus efectes de memòria.

    Turner desxifrava molt bé l’etern diàleg de la llum contrastant la foscor amb núvols, boires, llacs negres…

    Els seus viatges no deixen de ser per al públic una experiència sensorial que et confronta amb la natura i amb el fet sublim. El pintor arriba a difuminar els detalls deliberadament, per tal de ressorgir una realitat diferent, evocadora i molt més onírica.