No marxeu, quedeu-vos
Ha passat un any d’un dels dies més significatius de la meva vida, i em sembla que no m’ho crec.
El darrer 1 d’octubre el vaig viure dempeus, envoltada de poble, en espera, sota un cel gris amb pluja fina, amb llàgrimes d’eufòria als ulls i alhora de perplexitat, d’incredulitat i finalment amb por.
Molta por, por a cabassos.
Va ser un dia tan llarg, que em penso que encara no ha acabat.
Aquell dia vaig adonar-me que no sóc ni la meitat de valenta que em creia i que aquells són animals, besties perdudes i llastimoses.
Pocs dies després vaig aterrar a Osca.
Viure allunyada et fa mirar cap a una altra banda,
aquí no tens un helicòpter que sobrevola incessant els pensaments, dia si i nit també.
Més alleugerida, sembla que pots deixar endarrere, però tan sols t’ho sembla. Les fiblades de patiment seqüencials no són fàcils d’evitar ni d’oblidar.
Aquí no mostro colors i defujo converses. Intento que es respecti la privadesa del que el meu cor sent, i aquest no defalleix, i segueix i seguirà estant inundat de sentiment profund republicà i de llibertat per l’autodeterminació de la meva comunitat.
pd: La Sedeta _ districte de Gràcia
01.10.17
